I REPOSARÉ SOTA ELS PINS DEL CORRIOL
Aquells pins suats per la tempesta
que vetllen el camí sense retorn
en enjovar-me l’anima al sojorn
s’alcen sobre mi com una pesta
corcs rossegant budells de fusta
que en fosques galeries furguen camí
aquest turment delirós cessarà un dia en mi
seré menjat ja mort en una festa
i hi haurà treballs a fer
doncs els cucs la tasca han de dur a terme
escurant ossos com gos en terra erma
el cos mullat com pins en la tempesta
empetitit per rosecs constants de bèstia
alimentant amb ma carn aquell planter
El dia que en provecte esdevindré
i el casuller em toldri mides de mortalla
en veure a la Seca esmolar la dalla
en buc d’espícules mà amiga cercaré
la sorra s’escola entre els meus dits
Cronos porfídia en tasca abjecta
fa de les nostres vides un projecte
i en els records ens fa molt més petits
estruch hauré si el tacte és correspost
i si per contra broix em perdo en aquell bosc
per sempre els arbres vetllaran la nit gelada
no hi haurà ja qui m’esperi a l’albada
ni qui em canti sons en fer-se fosc
i així restaré fins a quedar descompost
Dedicat a Maribel Calvo Morelló i pertanyent a “Recull de cançons d’Altemà” – 2001
Com una ben vinguda … suposo. La cosa és que no sé si vull que aquest raconet s’ompli o no de qui no sóc jo mateix. Difondre o no. Existir o no.
To be or not to be …
La foto es buenísima, … bueno y el texto es excelente. No te cabrees. ¿Se puede decir “cabrees” en esta web?
Sí hija sí.
És un dels millors poemes que t’he llegit, i el recordo molt i molt be, el sol de tarda, un pati, i un petó a la galta.
Difós o no, romandrà sempre el que és, i més tu no pot ser, creu-me.
eSTIC EMOCIONADA, CREU-ME. tINC EL POEMA PENJAT A CASA, JA L’HAS VIST MOLTES VEGADES, PERÒ VEURE’L AQUÍ COM T’HO DIRIA…
W