L’INDI
Perquè va haver de venir?, es veu que havia aparegut per primer cop a la farmàcia, s’apropaven a vegades, però no tant descaradament.
Unes polseretes de pell, pura artesania, delicada i finíssima. Peus descalços, això influeix. La pell, tant morena, això influeix per força.
La incertesa, el pànic que provoca l’estranger, allò que no coneixem ens desperta la por i els instints més arrelats de defensa. Educats per tenir por, i per ser culpables.
Educats per a ser assassins.
Els ídols ja no són cap guia, no tenen veu, en els camins antics varen extraviar la paraula, la que ens feia atendre, ara ja s’ha perdut, com sinó podríem continuar errant el rumb? El camí?, desemparats, sense referents, la nàusea.
Ens resistim a deixar que les coses passin, volem preservar Ceciràcap i la malmetrem, la destruirem sense remei. Apliquem criteris folls.
Ells venen purs, sense pol·luir, amb l’anima sense macules i apunt per a conèixer i aprendre.
Però aquí no rebran més que difidència. Són massa gojosos, això influeix.
Al principi, no hi havia res a Altemà, havien arribat més tard, en aquell pla desolat i fangós, de lluny, més enllà de les valls. Havien muntat un poblat de barraques, i ho havien fet habitable. Càlid, senzill, tot el que feien era molt senzill.
Rostres captivadors, prims, angulosos, plens de missatges, de pells castigades i felices, amb la marca del sol i del treball dur, joves encara, això influeix. Perquè va haver de venir?
Que és pot buscar a Ceciràcap?, jo l’estimo, sí, però ell?, un d’Altemà, perquè?.
Element exòtic en una ciutat bruta i gris, la gent no l’ignora, “Mamà, qui és?” diu el nen encuriosit, “Calla, són indis, fill”.
No, no els volíem, ni els volem, conseqüència directe de l’odi a nosaltres mateixos.
Era un tros de pa, rialler i juganer, feia giravoltar unes bitlles i fruita a les mans, i feia trucs de màgia, i regalava joguines als nens, en poc temps va guanyar-se la refiança de la gent que el veia cada dia.
Ells varen portar els bous a la platja, els deixaven lliures i després en caçaven alguns per menjar, conreaven molt poc, i tenien les seves pròpies lleis. Els deixàvem estar, sempre que no vinguessin al poble, era una actitud pròxima a la quarantena, no en parlàvem, no els volíem veure, no existien, absurd segregacionisme, por, quarantena civilitzada.
Perquè va haver de venir?, a remoure-ho tot, la seva presència ho feia trontollar tot, era una provocació.
El Doctor Domicià Santolalla, no veia gens bé la presència de l’Indi a Ceciràcap, “Això ens portarà problemes” deia vaticinant un destí fatal, que espantava a tothom.
Però la gràcia de la natura és captivadora, i els nens són els primers a apreciar-la i a caure de quatre grapes en els enfitaments dels sentits.
L’adoraven, cap crio no podia resistir de passar pel carrer on era l’Indi i riure amb les seves cabrioles i jocs.
Al cap d’uns dies van venir dos indis més, un noi i una nena d’uns tretze anys, encara que sempre és molt difícil de calcular l’edat que tenen.
En poc temps es va saber que hi havia hagut una desgràcia, “Aquesta gent ens duran el que no hem tingut mai”, deia na Hortènsia Montgrony compungidíssima i a l’hora indignada.
“Encara veurem el que no creiem que veuríem a Ceciràcap.”
“Això sí que no ho podem tolerar” deia el doctor Domicià, “de fora vingueren, que de casa ens tragueren” continuava exaltat.
“La petita dels Vallespí, la Nereida, l’han malmesa” van dir les bruixes, “Fa una setmana que ronda desgrenyada pels carrers, amb la deshonra” insistien.
“Pobre filla, pobre filleta” deia na Hortènsia Montgrony.
“Jo crec que els hem de dar un escarment” va dir l’Avalí Treserra tot bel·licós, “Lladres i violadors” “Els indis o nosaltres”
Engrescament general, el poble s’engresca ràpid si veu que te les de guanyar, cal defensar alguna cosa, cal deixar anar tota la ràbia, no sempre es te un objectiu, no s’ha de deixar escapar.
La turba s’organitza i empren una acció nocturna, de cacera!
La nena i un dels indis van fugir, però l’altre es va quedar, fent giravoltar les bitlles. Perquè va haver de venir?.
Recordo que la primera pedra la va llençar el doctor Domicià, després va ser una pluja infernal, el noi no va tenir cap oportunitat, i a jutjar per la cara que va fer, no podia ni imaginar el que volia realment la gent en acostar-se tots i acorralar-lo a les escales del temple. Lluny de la massa assassina, la grenyes cridava de dolor en veure la salvatge execució.
En aquell instant es va posar a ploure, i la gent va fer cap a casa.
El cos tumefacte, jeia a terra, i un reguerot de sang era ràpidament desfet per l’aigua que queia.
La Grenyes amb els braços caiguts, el mirava encisada, odiava la pluja, i a partir d’ara encara l’hauria d’odiar molt més.
Perquè va haver de venir?, no comprendré mai que buscaven a Ceciràcap, potser tant sols el contacte d’una gent que no estava preparada per a rebre’ls. Però molts cops penso també en que el que els fem als indis, no és més que un reflex del que som nosaltres en realitat.
Escribe un comentario