“La Porta del Darrera”
… El seu cos desfet no li permetia gaires esforços, i pujar unes escales era un excés per a ell. A cada replà, la vida frenètica de les oficines es feia evident. Homes grisos que caminaven arribant sempre tard a alguna cita. Dones amb lents rodones i pits prominents, que duien carpetes i papers amunt i avall, incansables, remenant les anques, oferint el gènere, és part de la feina. Silenci fred, artificial. Va pujar tres pisos, que eren els que tenia l’edifici, però va arribar esgotat, esbufegant com una cafetera vella, rebentat. Ben bé hi va estar una hora per pujar.
Amb un soroll espantós va estossegar estampant els mocs en un drap groc que li feia de mocador.
Havia arribat a una recepció amb parets de fusta vella i terra de mosaic trencat, ja s’ho coneixia, aquella olor barreja de fusta podrida i de tancat, li recordava sempre la sensació que li feia de petit entrar al magatzem de sota casa. En aquell magatzem, originalment es dedicaven als mobles vells, però amb el temps i el fracàs del negoci, van anar acumulant roba, ferralla, i deixalles en general, això afegit a la terrible humitat del barri, feia que en entrar es sentís una olor d’agre i ferment molt peculiar.
Sempre que venia a l’edifici, i pujava al darrer pis, sentia aquella olor.
Va seure a una de les cadires de fusta corcada que hi havia a la paret, fent de sala d’espera, i va sentir immediatament una fredor terrible a les natges, és més, podia assegurar que el tapís de la cadira, era completament moll.
Es sentien rialles als despatxos, com de criatures femenines, com de nenes juganeres.
L’Ivó assegut, amb el cul xop, mirava el terra de mosaic trencat. Com sempre. Jugava mentalment a inventar formes humanoides amb les figures florals del mosaic, el mosaic gris, adorablement gris. Una cara fantasmal, allargada i prima, desdibuixada, un home amb barba espectral i boirosa, una nena cadavèrica i translúcida … les cares es miraven, es parlaven entre elles, ho havien de fer per força, tantes hores, tants dies, tants anys atrapades en aquell mosaic destenyit, quantes histories, quantes anècdotes no podrien explicar-se?, la figura de la barba semblava la més cansada, esgotada, fastiguejada d’estar allí, plana i espectral, molt més que les altres. I la nena?, li recordava a una veïna que havia conegut de petit, i que havia mort d’escarlatina. Li agradava aquell record. Escarlatina i nena, ja no recordava quina cara tenia aquella criatura …
Cesc Fortuny i Fabré fragment de “La Porta del Darrera” Ceciràcap, Març del 2002
Escribe un comentario